Porte tota la nit fora del llit, a banda que és gèlid té unes taques gegants, he anat a recepció i tots els llençols estàn bruts, menuda m*! No li done ni una estrella. Mare meua les quatre del matí i jo escrivint, semble boix i aquest viatge també ho sembla. El Sol està eixint vaig a fer la bossa i anar-me'n d'ací.

Dia quinze hui sembla un bon dia per a viatjar, el cel esta tot ras i no n'hi han signes de gel al carrer Doncs, vinga! Cap a Onati! I ara agafe, faig un canvi de sentit i després... NO POT SER! Ara m'he perdut ? però quin viatge és aquest?
Més tard després de configurar altra vegada el GPS, vaig arribar a Onati (Música celestial), i després de passar uns camins de pedres preciosos vaig arribar al manicomi, un edifici imponent, fet de pedres blanques, però ara deteriorat ple d'heures i de molsa, però el pitjor de tot, la façana està destrossada i ja veré les cambres dels pacients.

Al poble m'han dit que abans de construir el manicomi era un hospital de campanya de la guerra civil i això no m'agrada rés, em tremolen les cames quan escolte parlar dels fantasmes i "poltergeists". Ja sé ón s'encontra el manicomi, demà començaré les exploracions.